Quatre paraules sobre Kavadias

Abstract

Nikos Kavadias constitueix un cas extraordinari en les lletres gregues modernes. Un escriptor que els estudis literaris, si no lʹignoren, el classifiquen entre els nostres escriptors menors, ha estat llegit de manera constant durant quasi nou dècades (el primer recull poètic, Marabú, es va publicar el 1933). Més enllà del fet que a la nostra terra la poesia té un públic escàs —mʹatreviria a dir un «públic especial», en el sentit que les obres en prosa i no els reculls poètics constitueixen la primera elecció dels qui freqüenten les llibreries—, els versos de Kavadias han tingut i tenen la sort de trobar-se als llavis de molta gent, i en concret —i això cal remarcar-ho!— de persones dʹallò més joves. Alguns dʹaquests versos han passat també a lʹús habitual i se senten en tota mena de circumstàncies, com el «mare, vull embarcar-me» o lʹ«ideal, indigne amant». Però això mateix ja va ocórrer fa just 75 anys, si ens refiem de Kostas Vàrnalis, qui el 1943 feia notar sobre Kavadias: «Tothom el reconeix i lʹaprecia i se sap els seus versos de memòria!» Cal remarcar que el 1943 ni tan sols sʹhavia publicat el segon recull poètic, Boira (1947), cosa que vol dir que durant tota la dècada precedent (1933-1943) el recull Marabú havia esdevingut molt popular.