Los observatorios culturales como espacios de innovación. La experiencia de la Universitat de València (sistematización de una experiencia)

Abstract

Este artículo es una reflexión en proceso y una ilustración de caso sobre el papel de los observatorios culturales y las universidades públicas en el actual contexto de crisis y transformación sistémica y global. La reciente dirección del seminario “Observatoris culturals en les universitats públiques del segle XXI”. (Observatori Cultural de la UV, 2022) nos ha permitido consolidar y profundizar buena parte de los argumentos que vamos a exponer a continuación. La centralidad de la cultura frente a los retos de un desarrollo humano ambientalmente sostenible exige combinar experimentación y planificación en las políticas públicas, en general, y las culturales en particular (Abeledo Sanchis; R. 2010). Y aquí aparecen cuestiones decisivas como la gobernanza de los procesos de transformación social, el papel de las políticas culturales en los mismos y la participación de la ciudadanía en este escenario. Hablar de observatorios es hablar de evaluación estratégica, el auténtico patito feo, el gran olvidado de los procesos de planificación en las administraciones públicas. Hablamos también de la necesidad de avanzar en democracia cultural en su sentido más amplio. Con nuestro texto perseguimos armar un breve relato sobre las posibles estrategias de acción para los observatorios culturales, así como de las potencialidades y limitaciones que ante ellos se presentan. Para ello partimos de una doble perspectiva de análisis que combina las múltiples formas organizativas y funciones que encontramos para los observatorios culturales en el escenario europeo (Ortega, 2011). Dos aspectos clave en nuestra experiencia señalan el valor de la diversidad como estrategia y la hibridación como modus operandi. La experiencia en la dirección académica del Observatori cultural de la Universitat de València en los dos últimos años nos servirá para ilustrar y nutrir el análisis que sigue a continuación.

Aquest article és una reflexió en procés i una il·lustració de cas sobre el paper dels observatoris culturals i les universitats públiques en l’actual context de crisi i transformació sistèmica i global. La recent direcció del seminari “Observatoris culturals en les universitats públiques del segle XXI”. (Observatori Cultural de la UV, 2022) ens ha permés consolidar i aprofundir bona part dels arguments que exposarem a continuació. La centralitat de la cultura enfront dels reptes d’un desenvolupament humà ambientalment sostenible exigeix combinar experimentació i planificació en les polítiques públiques, en general, i les culturals en particular (Abeledo Sanchis; R. 2010). I aquí apareixen qüestions decisives com la governança dels processos de transformació social, el paper de les polítiques culturals en els mateixos i la participació de la ciutadania en aquest escenari. Parlar d’observatoris és parlar d’avaluació estratègica, l’autèntic aneguet lleig, el gran oblidat dels processos de planificació en les administracions públiques. Parlem també de la necessitat d’avançar en democràcia cultural en el seu sentit més ampli. Amb el nostre text perseguim armar un breu relat sobre les possibles estratègies d’acció per als observatoris culturals, així com de les potencialitats i limitacions que davant ells es presenten. Per a això partim d’una doble perspectiva d’anàlisi que combina les múltiples formes organitzatives i funcions que trobem per als observatoris culturals en l’escenari europeu (Ortega, 2011). Dos aspectes clau en la nostra experiència assenyalen el valor de la diversitat com a estratègia i la hibridació com a modus operandi. L’experiència en la direcció acadèmica de l’Observatori cultural de la Universitat de València en els dos últims anys ens servirà per a il·lustrar i nodrir l’anàlisi que segueix a continuació.

This article is an ongoing reflection and a case illustration of the role of cultural observatories and public universities in the current context of crisis and systemic and global transformation. The recent direction of the seminar Observatoris culturals en les universitats públiques del segle XXI (Cultural observatories in public universities of the 21st century, Observatori Cultural at UV, 2022) enabled us to consolidate and explore in depth many of the arguments we present in the article. The central position of culture in meeting the challenges of environmentally sustainable human development requires a combination of experimentation and planning in public policies in general, and cultural policies in particular (Abeledo Sanchis; R. 2010). And this raises some decisive questions around the governance of social transformation processes, the role cultural policies play in them and citizen participation in this landscape. Implicit in any discussion of observatories is the discussion of strategy evaluation, the ugly duckling left out of public administration planning processes. We also discuss the need to take cultural democracy forward, in the broadest sense of the term. Our article aims to provide a short narrative on possible action strategies for cultural observatories, and on their potentialities and limitations. To this end, we start from a dual perspective of analysis that combines the multiple organisational forms and functions we found among cultural observatories in the European landscape (Ortega, 2011). Two key aspects identified in our experience are the value of diversity as a strategy and hybridisation as a modus operandi.