El Castell d’Amor al Tirant lo Blanch (capítols LIII-LV): espectacle, iconografia i literatura

Abstract

Una celebració festiva del Castell d’Amor, esdevinguda el 1215 a Treviso, consistí a dramatitzar una batalla d’homes que assetjaven un castell defensat per dones, que llançaven als contrincants flors o altres objectes inofensius. Altres testimonis medievals posteriors atorguen a aquest patró un embolcall cortesà —el déu Amor és senyor de la fortalesa— i també una lectura al·legòrica del matrimoni com a punt de trobada per als promesos. El Tirant lo Blanch desenvolupa aquests matisos als capítols liii-lv. Més concretament, en un dels nombrosos espectacles programats per celebrar unes noces reials, diversos grups de gent armada intenten, un grup rere d’altre i sense aconseguir-ho ningú, entrar per força en un castell de fusta governat pel déu Amor. Després, la reina, acabada de casar, s’atansa al castell i adreça al déu pagà unes paraules que el convencen perquè òbriga la porta a ella i a tothom. Amb aquesta tradició al·legòrica també s’hauria de relacionar un altre setge amorós representat al capítol ccccxxxiv, que oposa els fets d’armes de Tirant a les paraules suplicants de Carmesina. A més, tots aquests episodis adapten referents sacres a la casuística de l’amor cortès. Aquest article té l’objectiu de contextualitzar i interpretar el passatge tirantià del Castell d’Amor a la llum de la literatura, la iconografia i la pompa cívica a l’edat mitjana.

A pageant of the Castle of Love that took place in 1215 in Treviso consisted of dramatizing a battle of men besieging a castle of ladies who defended it throwing flowers or other harmless objects at their opponents. Other later medieval witnesses arrange this plot with a courtly envelope—the god of Love is lord of the fortress—and with an allegorical lecture of marriage as a gathering place for bride and groom. Tirant lo Blanch develops these last nuances in chapters liii-lv. More specifically, in one of the many spectacles scheduled to celebrate a royal wedding, groups of armed people try, one after the other and all of them in vain, to enter by force into a wooden castle ruled by the god of Love. Finally, the newlywed queen comes up to the castle and addresses some words to the pagan god to convince him to open the door for her and everyone. This allegorical tradition should also be related to another siege of love represented in chapter ccccxxxiv, which opposes Tirant’s warlike facts to Carmesina’s pleading words. Moreover, all these episodes adapt sacred referents to the casuistry of courtly love. This article aims to contextualize and interpret Tirant lo Blanch’s passage of the Castle of Love in the light of medieval pageantry, iconography and literature.