Del “Que se vayan todos” al “No nos representan”. Respuestas a la crisis económica en Argentina y España

Abstract

Las respuestas sociales a la crisis de 2001 en Argentina marcan un antes y un después en las movilizaciones populares del país en cuanto a nuevas formas de protesta, organización y acción colectiva. El asamblearismo, las caceroladas, la toma de fábricas o la recuperación de espacios desocupados, son algunas de las estrategias de acción normalizadas a partir de 2001. Diez años después, la crisis económica en el Estado español también marca un punto de inflexión en la movilización social del país, que llega a su punto álgido el 15 de mayo de 2011. Lxs indignadxs recuperarán algunas de las formas de protesta que veíamos en Argentina, pero también, restablecerán nuevas vías de acción y desobediencia. Las diferencias de contexto, social y político, determinarán que en Argentina surjan movimientos relacionados con reivindicaciones barriales y laborales (piqueteros), o con la crisis monetaria (ahorristas), mientras que en España, surgen plataformas ciudadanas relacionadas con los recortes sociales en materias de educación, sanidad, etc., o la crisis inmobiliaria (afectados por las hipotecas, desahucios, etc.). Desde el reconocimiento de sus similitudes y diferencias, en este artículo intentaremos analizar dos de las experiencias de movilización social más importantes de la última década.

Les respostes socials a la crisi de 2001 a Argentina marquen un abans i un després en les mobilitzacions populars del país quant a noves formes de protesta, organització i acció col·lectiva. L’assemblearisme, les casserolades, la presa de fàbriques o la recuperació d’espais desocupats, són algunes de les estratègies d’acció normalitzades a partir de 2001. Deu anys després, la crisi econòmica a l’Estat espanyol també marca un punt d’inflexió en la mobilització social del país, que va arribar al seu punt àlgid el 15 de maig de 2011. Els/ les indignats/ades recuperaran algunes de les formes de protesta que vèiem a Argentina, però també, establiràn noves vies d’acció i desobediència. Les diferències de context, social i polític, determinaran que a Argentina sorgisquen moviments relacionats amb reivindicacions dels barris i laborals (piqueteros), o amb la crisi monetària (ahorristas), mentre que a Espanya, sorgeixen plataformes ciutadanes relacionades amb les retallades socials en matèries d’educació, sanitat, etc., o la crisi immobiliària (afectats per les hipoteques, desnonaments, etc.).Des del reconeixement de les seues similituds i diferències, en aquest article intentarem analitzar dues de les experiències de mobilització social més importants de l’última dècada.

Social responses to the 2001 crisis in Argentina marked a watershed in mass mobilisations in the country in terms of new forms of protest, organisation and collective action. Popular assemblies, caceroladas (pot-banging protests), occupations of factories or unused spaces are some of the action strategies that became commonplace from 2001 onwards. Ten years later, the economic crisis in the Spanish State also marks a turning point in social mobilisation in Spain, which reached its peak on 15 May 2011. “Lxs indignadxs” (the outraged or indignant) reinstated some of the forms of protest seen in Argentina, but also established new avenues of action and disobedience. Differences in the social and political context conditioned the rise of movements in Argentina related to neighbourhood and employment protests (picketers), or to the monetary crisis (savers), while in Spain civic platforms arose in response to social spending cuts in education, health, etc., or the housing crisis (those affected by mortgages, evictions, etc.). In this article, we analyse two of the most significant experiences of social mobilisation in the last decade based on an exploration of their similarities and differences.