Estructura del vers i variació lingüística en els poemes d’Ausiàs March

Abstract

The goal of this paper is to show how different aspects of the meter such as the syllable count, the rhyme and the rhythmic patterns, can be used to obtain information about the linguistic variation from other periods. The study analyzes certain formal variants in the poems of Ausiàs March (1397–1459) which serve to meet the metric requirements of the line. Regarding the syllable count, we have focused on the variable treatment, as hiatuses or as diphthongs, of vowel sequences with decreasing sonority: despite the overwhelming majority of hiatuses, the data suggest that some current constraints were already active at that time, such as the tendency to avoid diphthongs in vowel sequences close to the main stress. On the other hand, rhyme and rhythm often orientate us on the appropriate pronunciation and spelling for some dubious words, such as the quality of mid vowels or the stress location in doublets like <em>ésser</em>/<em>esser</em> ‘to be’. Finally, the analysis of rhythm reveals the need of a certain relativity in the concept of tonicity, based on the behavior of rhythmically ambiguous elements, including the relative <em>què</em> ‘which’. In this case, though, the information also flows in the other direction, from the language to the meter, since the distribution of ambiguous elements, with a clear tendency to gravitate toward low-prominence positions, helps us to apprehend the prominence relationships among the different parts of the verse.

El objetivo de este trabajo es mostrar que varios aspectos de la métrica como el cómputo de sílabas, la rima y los patrones rítmicos, nos pueden ayudar a extraer información sobre la variación lingüística de otras épocas. El estudio analiza algunas variantes formales presentes en los poemas de Ausiàs March (1397-1459) que sirven para satisfacer los requerimientos métricos del verso. En cuanto al cómputo de sílabas, nos hemos centrado en el tratamiento doble, como hiatos o como diptongos, de las secuencias vocálicas decrecientes: a pesar de la abrumadora mayoría de formas con hiato, los datos dejan entrever que en aquel tiempo ya actuaban algunas de las restricciones vigentes en la actualidad, como la tendencia a inhibir la formación de diptongos en secuencias de vocales próximas al acento principal. Por otra parte, la rima y el ritmo a menudo nos orientan sobre la pronunciación y la grafía adecuada para palabras dudosas, como en la selección del timbre de las vocales medias o en la ubicación del acento en dobletes como <em>ésser</em>/<em>esser</em> ‘ser’. Finalmente, el análisis del ritmo aconseja presumir una cierta relatividad en el concepto de tonicidad, a partir del comportamiento de elementos rítmicamente ambiguos como el relativo <em>què</em>. En este caso, sin embargo, la información también fluye en la otra dirección, desde la lengua hasta la métrica, ya que la distribución de los elementos ambiguos, con una tendencia clara a gravitar hacia posiciones poco prominentes, nos ayuda a comprender las relaciones de prominencia que se establecen entre las diferentes partes del verso.

L’objectiu d’aquest treball és mostrar quediversos aspectes de la mètrica com el recompte sil·làbic, la rima o els patrons rítmics, ens poden ajudar a extreure informació sobre la variació lingüística d’èpoques anteriors. L’estudi analitza algunes variants formals presents en els poemes d’Ausiàs March (1400–1459) que serveixen per a satisfer els requeriments mètrics del vers. Pel que fa al recompte de síl·labes, ens centrem en el tractament de les seqüències vocàliques decreixents com a hiats o com a diftongs: tot i l’aclaparadora majoria de formesamb hiat, les dades deixen entreveure que en la llengua de March ja actuaven algunes de les restriccions vigents en l’actualitat, com la tendència a evitar la formació de diftongs en seqüencies de vocals pròximes a l’accent principal. La rima i el ritme sovint ens orienten també sobre la pronúncia i la grafia escaient per a mots dubtosos, com en la selecció del timbre de les vocals mitjanes o en la ubicació de l’accent en doblets com ésser~esser. Finalment, l’anàlisi del ritme aconsella presumir una certa fluïdesa en el concepte de tonicitat, atès el comportament d’elements rítmicament ambigus com el relatiu què. En aquest cas, però, la informació flueix també en l’altra direcció, des de la llengua fins a la mètrica, ja que la distribució dels elements ambigus, amb una tendència clara a gravitar cap a posicions poc prominents, ens ajuda a copsar les relacions de prominència que s’estableixen entre les diferents parts del vers.