Diplomàcia per a una guerra: les potències occidentals en la Guerra d’Espanya de juliol a setembre de 1936

Abstract

Des que es produí el colp d’Estat –i fins i tot abans si ens referim als insurgents–, l’aparell diplomàtic ha estat una de les qüestions principals d’aquest estudi. Una vegada encetada la Guerra d’Espanya, els dos bàndols, el republicà i l’insurgent, el posaren en marxa per tal de buscar el suport internacional necessari per a trencar l’empat tècnic en què es trobaven (i que hauria impedit avançar els dos exèrcits si no haguera rebut l’ajuda estrangera). Per a l’anàlisi ha estat cabdal parar atenció en l’acció diplomàtica i també en el context en què la Guerra d’Espanya s’articula, més enllà del territori nacional, en un context Europeu que estava supeditat a les condicions en què se signà la pau en 1918, en un context en què el gestor més important havia de ser la Societat de Nacions (SdN). En el moment històric que ens ocupa, en l’àmbit internacional estava executant-se la política d’apaivagament, la qual cosa es traduí en la Guerra d’Espanya en la política de no-intervenció. Detallem la metodologia més endavant, però breument apuntarem que la revisió bibliogràfica del tema ha estat primordial per a assolir la maduresa intel·lectual adequada per a fer una interpretació correcta de la diplomàcia dels bàndols enfrontats, així com de les raons que van conduir Occident a articular la política de no-intervenció que ja hem esmentat. Això no obstant, també s’han consultat les hemeroteques nacional i internacional –anglesa i francesa–, per a donar raó de la que és la conclusió principal d’aquest estudi: la Guerra d’Espanya no es pot entendre –ni tampoc el curs ni la fi–, si no es para l’atenció en la política de no-intervenció i en el paper que tingueren les potències occidentals, així com al context internacional en què aquesta guerra s’esdevé.