A lo largo de la atalaya: el travelling descreído del opening de The Young Pope (Paolo Sorrentino, 2016)

Abstract

Amb pas decidit, les mans a l’esquena i somriure altiu, un jove vestit amb la túnica alba camina per una galeria de parets granats il·luminada amb un clarobscur suau. Un travelling de pols tan suau com ferm és el seu avanç li acompanya el pas. La mirada de la càmera va deixant enrere llenços que el caminant no atén, mentre sota ells, van apareixent els títols de crèdit de la sèrie The Young Pope (Paolo Sorrentino, 2017) en forma de llums de neó que pampalluguegen. El fris d’imatges cronològicament desendreçades mostra escenes religioses d’èpoques i estils diferents, enfilades per una mena d’estrela d’Orient que esdevé destructiva al ritme del crescendo de la banda sonora i incendia les escenes dels llenços, el cel dels quals va creuant. L’estrella guia, convertida en meteorit, impacta finalment sobre una escultura de Joan Pau II per conformar La nona hora (Maurizio Cattelan, 1999). Lenny, o Pius XIII, fa l’ullet a l’espectador tot transgredint la quarta paret precisament abans del xoc– avança trets clau del caràcter del pontífex protagonista, atès que entronca amb referents previs cinematogràfics i televisius. En aquest text pretenem dur a terme un anàlisi de l’opening de The Young Pope que llegeixi el significat que emergeix de la col·lisió entre les referències pictòriques que la partícula narrativa condensa mitjançant el travelling caminant, així com situar-la tot formant part de la tradició que la televisió contemporània ha forjat durant les últimes dècades.

With firm step, the hands behind his back and haughty smile, a young man dressed in a white tunic walks by a gallery illuminated by a soft chiaroscuro.

A stable traveling accompanies his firm steps. The camera’s gaze leaves behind paintings that remind unattended by the walker. Under them, The Young Pope’s credits appear on neon lights, as if they were giving information about the paintings. The frieze of chronologically disordered images from different epochs and styles is stitched by a kind of Star of Bethlehem, which becomes progressively destructive and sets fire to the painted scenes. The guide star, transformed in a meteorite, finally impacts with a sculpture of John Paul II and becomes La nona hora (Maurizio Cattelan, 1999). The wink that Lenny dedicates to the spectator breaking the fourth wall advances some key traits of the young pope’s character, by reminding previous examples of this gesture from cinema and television as well. In this article we intend to analyse The Young Pope’s opening, attending to the meaning born from the collision between the pictorial references showed along the travelling.

Con paso decidido, las manos a la espalda y sonrisa altiva, un joven vestido con la túnica alba camina por una galería de paredes granates iluminada mediante un suave claroscuro. Un travelling de pulso tan estable como firme es su avance acompaña su paso. La mirada de la cámara va dejando atrás lienzos que el caminante no atiende, mientras bajo ellos, a modo de cartela identificativa pero con parpadeantes luces de neón, van apareciendo los títulos de crédito de la serie The Young Pope (Paolo Sorrentino, 2017). El friso de imágenes cronológicamente desordenadas muestra escenas religiosas de diversas épocas y estilos, hilvanadas por una suerte de estrella de oriente que se vuelve progresivamente destructiva al ritmo del crescendo de la banda sonora e incendia las escenas de los lienzos, cuyo cielo va cruzando. La estrella guía, convertida en meteorito, termina impactando sobre una escultura de Juan Pablo II para conformar La nona hora (Maurizio Cattelan, 1999). El guiño que Lenny, o Pio XIII, dirige al espectador transgrediendo la cuarta pared ¾justo antes del choque¾ avanza rasgos clave del carácter del pontífice protagonista, pues entronca con referentes previos cinematográficos y televisivos. En este texto pretendemos llevar a cabo un análisis del opening de The Young Pope que lea el significado que emerge de la colisión entre las referencias pictóricas que la partícula narrativa aúna mediante el andante travelling, así como situarla como conjunto dentro de la tradición que la televisión contemporánea ha venido forjando durante las últimas décadas.